El 18 de setembre, uns quants entre unes 3000 persones vàrem participar a la MM2010, el David, el Jaume, la Imma, el Joan Carles i jo mateix.
Era la meva segona marxa de resistència i l’emoció em tenia desbordat però també una mica espantat ja que desprès de la Romànica de Navàs vaig quedar força decebut.
El temps a Coll Formic no ens acompanyava, fred, pluja i nervis. A les 17:01 ens van donar la sortida, quin ambient, la gent animava, ens deien valents, moltes famílies s’acomiadaven I quedaven en retrobar-se a Montserrat I dins meu un dubte, arribaré?
La boira ens acompanya una estona, el David es destaca i el perdem ràpidament, comencem a trotar una mica però decideixo no forçar, ens queden moltes hores i la nit.
A coll de Poses hi arribem ja de nit, tothom menjant l’empanada, jo de moment segueixo conservant molt i no vull menjar massa i allà ens trobem amb la Carme i l’Ester, amb menjar apunt i cafè calentó i el mes important ens donen molts ànims i ens carreguen d’energia positiva. Deixo la motxilla i marxo amb la ronyonera i un paravent, els peus i les bambes van perfectes.
Una pujada infernal i per mi es va fer eterna, seguim caminant de nit, i començo a notar que vaig una mica just d’energia, em quedat tres, el Jaume i el David ja els he perdut, la Imma i el Carles segueixen amb mi, que llarg que es fa i encara no arribem a Sant Llorenç Savall. Arribem a Sant Llorenç, estic força desmuntat però menjo i sembla que em torno a animar, l’Ester em descarrega els bessons i m’anima (sort en tinc) I endavant.
La resta de la nit vaig donant-me ànims I vull superar aquest repte…
Arribem als donuts, el sol ja comença a despuntar, esgotat però allà apareix Montserrat, una sensació indescriptible, s’ha de ser-hi per sentir-ho, les paraules no ho expliquen. L’Ester i la Carme ens esperen, pobres tota la nit seguint a uns bojos que caminen. Canvi de mitjons i de pantalons i a seguir, un apòsit al dit petit del peu esquerra i a “tope”.
Arribo a l’estació de Vacarisses, allà ja marxo tot sol…
Monistrol, una mica d’aigua i comença la infernal pujada, la començo amb energia però un senyor que atrapo em comenta que m’ho agafi amb molta calma i li faig cas, pujo amb ell fins a les escales i allà ell decideix descansar, jo segueixo, ja veig el monestir.
Escales i més escales…
Per fi veig ja la rampa, els ulls se’m posen lluents, per fi ja arribo, molta gent ens anima, els fills abracen els pares , són els darrers metres I per fi ja soc a la plaça del monestir de Montserrat, emocionat, cansat, destrossat però sobretot molt i molt content d’haver-ho fet, 21 hores desprès de sortir de Coll Formic.
Tots vàrem arribar que és el repte que tots teníem, ara a preparar la del 2011.
Cal però fer una menció molt important i agrair a l’Ester i la Carme la seva gran tasca d’avituallament i d’intendència.
I per acabar haig de dedicar a l’Ester la MM2010, sense els ànims i el suport que em vas donar no crec que hagués arribat, moltes gràcies Ester.
Gràcies per fer que els nostres pensaments caminin junts i que ens els moments que veig que les forces m’abandonen tu ets allà per ajudar-me a seguir endavant. ;)
